Tendinopatia de la Pota d' ànec

Corredor de 35 anys, amb experiència en la pràctica del running des de fa 12 anys, que l’han diagnosticat tendinitis de la pota d’ànec  de 4 mesos d’evolució. Té un dolor a nivell de la cara interna del genoll dret, que inicialment era només al acabar l’entrenament, però més tard ja molestava al començar a córrer i, fins i tot en repòs.

Sabies que al genoll tenim una zona que es diu “Pota d’ànec”?

Doncs no tenia ni idea.  Quan vaig sentir aquest nom tan peculiar, vaig quedar una mica sorprès. Es veu que és la zona on s’inserten 3 músculs molt importants a la cara interna de la tíbia, aprop del genoll, i que s’anomena així perque es col.loquen d’una forma triangular que recorden a la pota d’un ànec. 

Quins son aquests músculs?

 

Doncs també tenen uns nom que tampoc havia sentit en la meva vida, però que ara ja els he après i els tinc presents per a que no em torni a passar el mateix. Un múscul isquiotibial que es diu Semitendinòs, un múscul aductor que s’anomena Recte intern, i un múscul oblic de la cuixa que s’anomena Sartori.

T’han explicat per què es produeix aquesta lesió?

En el meu cas, el fisioterapeuta m’ha explicat que aquests 3 músculs tenen una funció molt important quan correm, ja que en el seu conjunt estabilitzen lateralment la cama durant la recepció de la gambada i al llarg de tot el recolzament unipodal durant la pràctica del running. 

Després del parón que vaig fer a l’estiu, vaig començar massa fort els entrenaments per preparar-me una marató, i degut a què els músculs no els tenia prou enfortits per aguantar tant treball, es van inflamar els 3 tendons d’aquests 3 músculs a nivell de la seva inserció en la cara interna del genoll.

En què consisteix el tractament? 

A mi només em va caldre un tractament bàsic de massatge de descarrega de quàdriceps, sartori, aductors i isquiotibials. També un tipus de massatge que s’anomena Cyriax en la zona dolorosa on s’inserten els tendons. Realitzar exercicis de potenciació excèntrica, estiraments i autoestiraments.

El fisio em va comentar que si amb això no hi havia prou, hauriem de fer unes petites infiltracions amb messoteràpia homeopàtica a la zona inflamada. Però finalment no va caldre.

Que fas per prevenir i que no et torni a passar el mateix?

Aquesta lesió no és dificil de prevenir, si no tot el contrari. Amb un bon escalfament, escollin bé el terreny i el material de calçat adequat, entrenant amb cap i sense cometre excesos innecessaris, estiran correctament, atenen a l’hidratació i al descans, i descarregant la musculatura amb massatges, serà dificil lesionar-se.

La importància de l'equilibri pèlvic

En aquest cas tenim com a protagonista una de les estructures que, des del meu punt de vista, cal donar-li una importància prioritaria, ja que pot ser l'origen de moltíssimes lesions a nivell de les extremitats inferiors. És el centre del nostre cos i l'eix generador del moviment del membre inferio r.  Aquesta estructura és LA PELVIS.

 

La pelvis es una estructura forta, encarregada d'unir les extremitats inferiors al tronc, i serveix d'inserció a quasi tots els músculs que afecten al maluc i a molts dels que ho fan sobre el genoll: quàdriceps, isquiotibials, glutis, adductors o ilíacs, entre d'altres, que traccionen de la pelvis cap avall. També serveix d'inserció als principals músculs de la cintura: abdominals, oblicus, transvers i quadrat lumbar, que traccionaran de la pelvis cap amunt.

Un desequilibri entre tots aquests músculs, és a dir, dels que traccionen de la pelvis amunt i dels que traccionen de la pelvis avall, pot ser l'origen de diverses patologies a nivell de les extremitats inferiors,  com poden ser les pubàlgies, les condropaties rotulianes, la síndrome de la banda iliotibial, la síndrome del piramidal, les tendinopaties d'inserció d'isquiotibials...

En els corredors i ultrafondistes, que realitzem entrenaments de llarga durada, tendim a sobresol·licitar uns músculs més que uns altres, provocant descompensacions que, si no es treballen de forma específica, poden acabar produint lesions.

La nostra companya Raquel, després de finalitzar amb èxit la seva 1a marató d'asfalt a Barcelona 14', amb un temps molt bo, em va comentar que a l'últim tram de la marató va patir bastant a nivell de la zona angonal, que li costava aixecar moltíssim les cames i que va haber de fer un esforç brutal  per poder creuar la linia d'arribada. Arrel d'aquesta experiència, li ha quedat un dolor punxant a la pelvis esquerra que li fa mal quan córre i quan camina molta estona. A més, cada cop que fa força per aixecar la cama, li és molest.

S'hauria de fer una bona exploració i saber realment quines son les estructures afectades. Però, en esports com la cursa a peu en distàncies llargues, és fàcil que es produeixin desequilibris musculars que per la zona que pateix ella, és probable que vinguin determinades per una sobresol·licitació de la musculatura adductora pel sobreesforç realitzat, en detreniment d'una musculatura abdominal deficitària. Per això, durant el tram final de la marató, Raquel va tenir que fer front a un extra de treball muscular adductor per compensar la poca eficiència dels músculs abdominal i mantenir l'equilibri pèlvic.

El consell que et donaria, en primer lloc, seria la visita al osteòpata, per fer un reequilibri estructural a nivell pèlvic. I un cop l'estructura estigui corregida, començar a fer exercicis d'estabilització lumbopèlvica. En que consisteixen? Són exercicis que tenen com a objectiu estabilitzar la pelvis ,i que en aquest cas, anirien més encaminats en reforçar abdominals i estirar la zona adductora. Son exercicis que s'han de fer sense dolor, amb una contracció mantinguda de 30"-45" ( 2 repeticions de cada exercici). Aquí t'exposo els que considero més importants:

 

 

 

 

Un altre cas, on la pelvis també es posiblement l'origen de la seva dolència, es el de l'Albert, expert corredor de distàncies llargues, que pateix una condropatia rotuliana al genoll esquerre des de fa bastant de temps. Ell ja ha anat al osteòpata, amb la conclusió que té la pelvis dreta una mica tancada, i això fa que tota la cama esquerre se li desalinie, provocant-li aquesta patologia tan molesta.

Cal dir que el múscul amb més importància per a la correcta alineació de la extremitat inferor és el GLUTI MIG. La seva funció principal és la estabilització de la pelvis en la fase de recolzament. Quan la pelvis arriba a estar totalment equilibrada, s'assegura una correcta alineació  de la extremitat inferior. Per tant, l'avaluació d'aquest múscul es prioritaria en la prevenció de lesions de genoll, de turmell...

També és molt important observar la posició de la pelvis del corredor. Pot estar en tres posición bàsiques: anteversió, retroversió o neutra. Tant la anteversió com la retroversió impliquen canvis importants musculars que alteren l'alineació de la extremitat inferior i el seu funcionament. La búsqueda de la pelvis neutra o la seva compensació muscular és la principal intervenció que persegueix la prevenció de lesions.

Per tant, el consell que donaria en aquest cas, es fer un bon treball del CORE ( grup de músculs claus  per aconseguir la estabilitat pèlvica: abdominals, glutis, quadrat lumbar, adductors...) Tenir un core enfortit ens permetrà ser més estables en la "zancada" i ens farà menys propensos a patir lesions.

Els següents exercicis recomanaria de incloure'ls a la rutina del pla d'entrenament. Són exercicis amb contracció mantinguda durant 30"-45" ( 2 repeticions de cada exercici)



 

 

 

Síndrome de la Banda Iliotibial

La Síndrome de la Banda Iliotibial és una de les lesions més molestes  pels qui practiquem  el running. És un dolor que apareix a la part externa del genoll al poc temps de començar a córrer i que, als pocs minuts, impideix continuar amb la carrera. Córrer sobre superfícies molt dures (asfalt) o molt toves ( terreny enfangat), en fortes pendents ( curses de muntanya) o, sencillament, per augmentar la intensitat dels entrenaments, pot fer que hi hagi una fricció entre la "banda" i els teixits subjacents, originant inflamació i un dolor que invalida al que la pateix.

La banda iliotibial és una continuació de la Fàscia Lata, que transcorre per tota la cara externa de la cuixa, desde la cresta ilíaca a la cara externa del genoll. La fascia Lata, a la que també podem considerar com la continuació de la fàscia glútea, és la que dóna estabilitat a la cuixa i al maluc, i també té una funció molt important en el desenvolupament de la zancada al córrer, ja que tira del genoll amb una gran força cap a dalt, a l'hora d'extendre la cama.

Una curiositat. No us ha passat mai que quan correu a un ritme molt baix, gairebé al trote, us fa més mal els genolls que si correu a un ritme més alt????. El motiu és que al córrer molt lentament, relaxem els malucs ( els músculs abductors: glutis, TFL...) i la pelvis es desplaça lateralment cap enfora en cada recolzament. Això fa que els músculs que s'inserten a la Fascia Lata s' estirin i traccionin cap a dalt la fascia, augmentant la tensió i, com a conseqüencia, la fricció a nivell dels genolls.

Amb tot això, vull deixar clar què, amb un lleuger augment de la tensió a nivell de la fàscia lata, ja sigui per escurçament, contractura o sobresolicitació dels músculs Glutis i Tensor de la Fàscia Lata, augmentarà el grau de fricció a nivell de la banda iliotibial a la cara externa del genoll, conduint-nos a aquesta emprenyadora lesió.

Aquí tenim una gran crónica de l'Antonio Morilla, descrivint  amb detall el seu petit calvari amb aquesta lesió, que li va aparèixer just 1 mes abans del seu debut a la Marató de Barcelona,i que li va fer perillar i llançar per la borda  tot el treball que havia fet fins al moment per preparar-se aquest gran esdeveniment. Però la paciència, les ganes de cumplir un somni, i la constància per intentar solucionar el problema, han estat la clau per a què pogués acabar la prova, i es penjés la medalla de Finisher, vivint una de les seves millors experiències com a esportista. Enhorabona crack!!

 

"Un dia com qualsevol altre, sense cap aparent molestia, surto de la feina dispossat a entrenar. Degut a que la pista d'atletisme esta tancada toca correr sobre l'asfalt de la urbanització. El planning es fer 25 min de calentament molt suau per tot seguit fer uns farlecks, aixi que començo a trotar molt suau donant voltes per els carrers de la urbanització. Només començar noto una petita molestia al genoll dret, però esta clar que moltes vegades tenim petites molesties que acaben desapareixent al calentar. Aquest cop la cosa es diferent, el que comença amb una petita molestia a la part lateral externa del genoll poc a poc va a mes fins que, sense ni tant sols acabar d'escalfar, comença a donarme punchades a cada pasa i cada cop mes fortes, fins que finalment em fa impossible el córrer. Decideixo parar i caminar cap al cotxe i resulta que ara ja em fa mal inclus el caminar. Es una punchada intensa a la part exterior cada cop q estiro la cama just abans de contactar amb el terra.

En un primer moment parlo amb Aitor per si pot asesoram de com actuar. Per el que li explico ell creu que pot ser una inflamació de la fascia lata, però sense veurem no pot assegurar-ho. Al no poder desplaçam fins a Lleida, decideixo anar a la Tere, fisio de Pont, i em proposa de fer massatge per descarregar quadriceps i tibial, ja que sembla que els entrenos estan fent mella a la musculatura i potser això fa que el genoll no treballi correctament. Despres d'això toca descansar al dia següent i ja diumenge probar a veure que tal. Arriba diumenge i intento trotar molt suau a la pista. Les sensacions desde el primer moment no son gens bones, no fa mal pero les molesties son les mateixes o inclus mes fortes que el primer dia. No vui arriscar, ja que la Marató de Bcn esta molt aprop, així que paro per no agrabar la situació, li comento a Tere com ha anat i em recomana anar al metge.

Aprofitant que per motius de feina el dimecres he de baixar a Lleida, decideixo demanar visita al Dr. Xavier Fornós, ja que ha ajudat a recuperar lesions de diferents companys. El seu diagnóstic es que pateixo el Sindrome de la Banda Iliotibial (el mateix diagnóstic o semblant que el que va fer l'Aitor). Em recomana pendre antiinflamatoris i fer servir una pomada durant 10 dies, amb aixó es possible que en poc temps la cosa s'arregli. Segueixo al peu de la lletra el que em diu, 3 dies sense correr i despres probar suaument. Així doncs el dissabte següent probo mitja horeta i sembla que la cosa esta millor, pero no cal forçar.
Al dia següent em proposo de fer una horeta de trote suau i caminar a les pujades. Al cap de duna estona ja comencen les molesties, pero al caminar es pasen, així que continuo la hora que tenia planejada. Al pasar la hora paro i començo a caminar cap a la piscina, on vui aprofitar per fer estiraments a l'aigua, pero ara inclus caminar fa mal, aixi que decideixo que pararé fins el dia de la marató. Total que res d'entrenar i a continuar amb antiinflamatoris i pomada.
Un cop pasen els 10 dies Claudia, metge i parella del meu cosi, em convenç de que no es bona idea anar a la Marató sense saber com estic, que probi altre cop i si no estic ja be que la vagi a veure a la consulta. Probo, pero no soc capaç ni de fer 4 voltes a la pista, estic pitjor que el primer dia, segurament perque el diumenge anterior vai forçar mes del que debia. Aquella mateixa tarda vaig a la consulta de Claudia, que entre d'altres es dedica a la terapia Neural, i em punxa al genoll varies vegades, la cadera i sobre el turmell. Aixo pasa el dilluns abans de la gran fita i em diu que dimarts entreni sense correr, pero que ja dimecres corri a veure que tal. Aquell dimecres com tots els dimecres toca entreno amb la colla del CAR, aixi que calento amb tots i al no notar cap molestia faig les series apretant tant com puc i sorpresa... No hi ha cap resta de mal ni molesties.

Finalment corro a Barcelona, amb alguna petita molestia que no impideix que pugui assolir l'objectiu."

La millor manera de fer front a aquest problema és amb la prevenció, i un cop que ara ja tenim una idea dels mecanismes de producció d'aquesta  lesió, només cal seguir o afegir unes petites pautes al acabar el nostre entrenament, que haurien de ser obligatories per a tot corredor, tant si hem patit la lesió com si no.

En primer lloc, explicaré els estiraments dels músculs que son els responsables de que es pugui produir la síndrome de la banda iliotibial.  1. Estirament del Tensor de la Fascia lata 2- Estirament del gluti major 3- Estirament del Piramidal

 

1- Est. Tensor Fascia Lata

2- Est. Tensor Fascia Lata

 




3- Est. Gluti Major
 

4- Est. Piramidal

Un altre factor que és molt important, tant en la prevenció com en el tractament, és analitzar la petjada. Una anàlisi de la marxa amb un podòleg esportiu, i un bon assessorament d'un especialista en calçat esportiu, hauria de ser fonamental per ajudar a que no es sobrecarrregui la banda lateral de la cuixa, ja que una pronació marcada pot afavorir que la banda iliotibial friccioni amb més facilitat a l'hora de fer el pas per córrer.   

 

 

 

 
 

Cas clínic: " Síndrome femoropatel·lar"

Aquí tenim el cas de l'Oriol Faidella, un atleta apassionat per l'esport i els grans desafiaments, que fa aproximadament 1 any que està fent entrenaments intensos i de qualitat per preparar-se cites tant importants com la Marató de Barcelona, i aconseguint l'objectiu amb un gran èxit...Un tipo valent, sens dubte!!! I amb un llarg recorregut per millorar.

 

Tot seguit, l'Oriol ens explica el seu cas, complexe però alhora molt interessant des del punt de vista de la fisioteràpia.

 

" Tot va començar el setembre del 2009 (3 anys i mig aprox) quan vaig fer un viatge al Canadà. Al viatge de tornada cap a BCN vaig pecar, ja que vaig estar assegut al bus unes 15 h i directe del bus vaig pujar al avió on vaig estar unes 10 h més assegut sense aixecar-me pràcticament... ho sé... una imprudència. Vaig estar dormint tot el viatge.

 

Jo fins abans no corria al nivell d'ara. Només corria esporàdicament 2 o 3 cops al mes, 10km i al trote... no sabia ni què era una mitja Marató encara... 2 dies després d'haver aterrat, vaig anar a córrer per estirar les cames i tot bé, però als 25 minuts de trote.. pam! La cama dreta em fot un mal terrible, tant que no puc posar el peu a terra i no puc caminar.

 

Vaig al metge - fisio i em detecta: "tendinitis aguda rotuliana".

Tot indica que la causa de tot és el viatge de tornada assegut tantes hores...

 

M'envia a rehabilitació. Recuperació amb màquines, moltes sessions de electorestimulació i estirar cada nit. M'hi estic 5 mesos així. I quan tot sembla que esta solucionat... vaig a córrer i ... pam! el mateix a la cama esquerra!! doncs el mateix procés 5 mesos més al fisio.

 

Segueixo corrent, però de manera mega esporàdica com t'he dit 2 o 3 cops al mes al trote. I no és fins a l'octubre del 2012 que em faig soci del CAR i descobreixo els entrenaments de veritat, les sèries, els farleks, el món de supinació, pronació.. etc.

Preparo la Marató i el dia de la cursa em passa això mateix al km 27. ... No sé si és que dec tenir un altre cop la mateixa tendinitis o què?...

 

No sé què en penses.

 

L'altre dia vaig anar a fer "carenes" i em va tornar a passar el mateix al km 25... estic molt desanimat perquè quan em passa això, el meu cap i cos em demana i té ganes de correr al màxim !! però la meva ròtula no em deixa.

I ara cada cop que vaig a entrenar em passa el mateix. A la que porto uns 5 - 8 km.... pam! La rotula dreta passa d'estar bé a fotrem un mal insuportable i m'impedeix seguir corrent.

No sé si és inflamació, tendinitis o què...

 

Creus que podria solucionar-se el problema comprant-me un aparell de electroestimullació ?? (són uns 300 - 500€ oi?)..."

 

 

Sota el meu punt de vista, aquí tenim un problema més enllà d'una simple tendinitis rotuliana, i crec que cal preguntar-se si aquesta es veritablement la causa de les teves molesties...jo m'arriscaria a dir que no, que més aviat és la conseqüència. I ara m'explico.

 

Segons em dius, el dolor et va començar després d'haver passat moltes hores assegut amb els genolls en flexió durant el llarg viatge...Aquest és el motiu suficient per creure que aquí hi ha hagut un clar síndrome de hiperpressió rotuliana, també anomenat síndrome femoropatelar o condromalacia. Degut a passar tanta estona en posición de flexió de genolls, entre la ròtula i els condils femorals es crea una hiperpressió continuada ja que en aquesta postura la ròtula recolza amb més força contra el fémur, podent arribar a lesionar el cartílag que hi ha entre aquests dos ossos.

 

Per tant, jo em declinaría més per un síndrome femoropatelar, que no pas per una tendinitis rotuliana, que tot i ser dues patologies diferents, poden donar-se les dues juntes, la una com a conseqüència de l'altra.

 

Una breu definició d'aquest síndome femoropatelar o condromalacia rotuliana seria l'afectació del cartílag infrarotulià, provocat per la hiperpressió i/o el mal alineament de la ròtula. Com a conseqüència d'això es poden donar alteracions en la biomecànica del genoll.

 

I crec que això és el que realment t'està passant, ara i abans, una alteració en la biomecànica del genoll produida per una afectació del cartílag de la ròtula. Aquesta alteració fa que tendons, músculs i lligaments facin un treball excessiu provocan-te tendinitis i dolor al fer l'activitat esportiva.

 

Solucions??? SI... L'aparell d'electroestimulació t'ajudaria? Jo crec que NO.

Sovint, en fisioterapia, quan tenim aquesta patología, hi ha la costum d'enfocar el tractament amb la tonificació del vast intern del quàdriceps, mitjançant aparells d'electroestimulació o exercicis específics, per tal de fer el recentratge de la ròtula...però aquest tractament, en la majoria dels casos fracasa.

 

Des el meu punt de vista, la fisioterapia hauria d'anar enfocada des d'una perspectiva més global, i basar-se en el reajustament de les cadenes musculars i articulars, i no tant d'una tonificació de quàdriceps.

 

Com es podría fer això? Doncs hi ha un mètode anomenant T.R.A.L. ( "Terapia Reequilibradora del Aparato Locomotor") que s'utilitza en fisioterapia i que consisteix bàsicament en reequilibrar les extremitats inferiors mitjançant un treball global d'exercicis posturals i de prendre consciencia a través del moviment i del pes corporal.

 

Molt recomanable també seria pendre regenerador de cartílag natural. En qualsevol herbolisteria o parafarmacia en podries trobar. Un dels més eficaços és el cartílag de tauró, però hi ha infinitats de variants.  Normalment cal pendre-ho durant 3 mesos seguits i després descansar, tornar a pendre-ho 3 mesos més, i així succesivament...el procés de regenerar és lent, però eficaç. Els resultats es veuen si tens paciencia. 



Cas clínic: "Periostitis tibial"

Avui parlaré d'un cas molt típic entre corredors i triatletes. Una lesió que acostuma a afectar tant a esportistes principiants com entre els més experimentats.... la periostitis tibial.

Com a exemple, tenim el cas del nostre company i president del club, Tito Pueyo, gran triatleta i amb una llarga experiència en aquest món, que fa 15 dies que està patint una forta periostitis del tibial posterior, i així ens ho narra:

 

"Hola Aitor, estic patint una periostitis de gran calibre al límit de la fisura de l'os. Porto 15 dies convivint amb ella, i amb una mica de repòs, algún massatge al tibial posterior i ultrasons, no ha sigut suficient. Avui he anat al Dr. Xavier Fornós per a fer una injecció d'ozó i m'ha receptat una crema que es diu IPSODOL. M'ha recomanant parar de córrer durant uns dies..."

La periostitis és una inflamació del periosti ( membrana que recobreix l'os). La zona més comuna on es sol produir aquesta lesió és a nivell de la tibia. Acostuma a produir-se en époques on s'incrementa el volum d'entrenament, de manera que l'augment de l'impacte del peu contra el terra, fa que els músculs tibials traccionin continuament sobre la seva inserció óssea, creant-se una vibració constant que fa que el periosti acabi inflamant-se.

Les principals causes poden ser la utilització d'un calçat inadequat o desgastat, entrenar en superfícies massa dures, el pes del corredor, una técnica de carrera no massa bona, tenir les cames arquejades, la hiperpronació dels peus... però la causa més habitual d'aquesta lesió acostuma a ser un excés de càrrega en els entrenaments. I m'explico: En tot entrenament és necessari seguir una progressió. Cal donar temps al cos a que s'acostumi als canvis i s'adapti a les noves rutines. Quant més progressives siguin les càrregues d'entrenament, millor les asimilarà el cos...

Tito pateix aquesta lesió notant un dolor profund i intens, a la zona interna de la cama, sobretot quan córre. Segons li ha dit el seu traumatòleg, el diagnòstic és una periostitis de gran calibre al límit de la fisura de l'ós...i es que existeix una lesió molt més greu encara, i que ens deixaria sense córrer durant molt temps, que és la fractura o fisura per estrés de la tibia, que sol estar molt lligada a la periostitis, ja sigui com a conseqüència d'aquesta si no es soluciona i seguim entrenant amb normalitat.

En aquests casos, la primera cosa que s'hauria de fer, i com està fent Tito recomanat pel seu traumatòleg, és intentar disminuir la càrrega d'entrenament amb impacte. Això no vol dir fer un repòs absolut. Sempre es pot realitzar un entrenamnet que impliqui altres disciplines com la natació i el ciclisme, que permetin mantener en forma la musculatura.

Després, és important intentar baixar aquesta inflamació del periosti, mitjançant diverses tècniques, entre elles les que li están aplicant a Tito: ozonoterapia, cremes antiinflamatòries, fred, ultrasons...però sota el meu punt de vista, el treball més important que s'hauria de fer i insistir és el de la teràpia manual. S'ha d'intentar treballar la musculatura implicada ( bessons, soleo i tibials) juntament amb les parts toves annexes. Fins que el múscul tibial posterior, bessons i soleo no estiguin amb el seu to normalitzat, i estiguin en continua hipertonía, aquests continuaran fent tracció a la seva inserció de la tibia, i la inflamació continuarà estan present...Així que penso que és necessari aquest treball de descàrrega manual mitjançant tècniques profundes i mans expertes.

Bàsics, i molt importants, serán també els estiraments. Tindran un paper fonamental en la resolució d'aquesta lesió. L'estirament de bessons i soleo són absolutament imprescindibles. A més a més, s'ha d'afegir l'estirament específic del múscul tibial posterior

Existeixen també vendatges neuromusculars que poden ajudar, tot i que no sempre. Hauria de ser el teu fisio qui t'ensenyi a possar-te'l, amb quina tensió i a quina alçada.

 

I per últim, si la causa de la lesió es biomecànica ( que desconec si a Tito es aquesta la causa), ja sigui per una mala técnica de córrer o per una mala petjada, si no és corregeix la manera d'entrenar suprimint vicis adquirits o posant una plantilla en el cas de mala petjada, la lesió no desapareixerà per complert. En aquests casos, seria interessant fer-se un estudi biomecànic de la marxa al podòleg, per a determinar la causa biomecánica concreta.

 

Cada fisioterapeuta té la seva forma de treballar i utilitza tècniques que ha anat aprenent al llarg de la seva formació, i les aplica en funció dels resultats que ha obtingut amb l'experiència en pacients...Jo destacaría varies tècniques pel tractament d'aquesta lesió: 1- Massatge profund de la musculatura implicada. 2- Tècniques miofascials 3- Fibrolisis diacutània ( "ganxos" per la destrucció de posibles adherencies a nivel  de la inserció amb la tibia) 4. Estiraments analítics. 5- Vendatge neuromuscular
 

 

Cas Clínic: "Inflamació de la grassa de Hoffa"

El primer cas que  voldria escriure en aquest blog, i que m'agradaria compartir-lo amb tots vosaltres, és el cas de ma germana Eli. Amant del running, gran aficionada a l'esport en general i excel·lent atleta, ha tingut que viure la cara més amarga de tot esportista...una complicada lesió que l'ha apartat d'allò que més li agrada durant un llarg temps. Tot i no estar recuperada al 100%, està veient per fi el final del túnel.

A continuació, la Eli ens explica en persona tot el llarg procés que va seguir per intentar solucionar un problema amb difícil tractament. Un exemple de lluita, perseverancia, valor i ganes de voler curar-se... Ànims Eli!!!

"Todo empezó hace  3 años aproximadamente, cuando en la preparación de una carrera de 10 km, aumenté la intensidad de mis entrenamientos . Un día, sin más, me empezó a doler la rodilla derecha,  acompañada de una inflamación alrededor del tendón rotuliano, en la parte inferior de la rótula. Después de un período de reposo absoluto,  volví  a retomar mis entrenamientos, pero ahora no era solamente la derecha que me dolía, sino que eran las dos . El dolor se hacía insoportable, incluso al caminar.

Al ver que estos no remitían, inicié mi particular "vía crucis" con los  traumatólogos leridanos, uno tras otro. Todos me hicieron radiografías, y coincidieron en que la causa era debida a mi constitución, ya que tengo las rodillas un poco arqueadas, y ese era el motivo que  provocaba la inflamación y el dolor. Me recetaban antiinflamatorios ,reposo y sesiones de fisioterapia para intentar mejorar los síntomas. La fisioterapia consistió en masaje de descarga de la zona del cuádriceps, masaje cyriax en la zona del tendón rotuliano y ultrasonidos para disminuir la inflamación. No hubo éxito.

Recomendado por Tito, visité a otro traumatólogo, especialista en medicina deportiva, el Dr. Xavier Fornos. Me diagnosticó  "Inflamación de la grasa de Hoffa" y propuso tratarme con Ondas de Choque ( que dolían un cojón y parte del otro). Fueron unas cuantas sesiones y nada de nada, el dolor aumentaba y el bolsillo disminuía

Finalmente decidí cambiar de aires y me presenté a la consulta del Dr. Borrell, un traumatólogo de Barcelona, de gran reputación y ex-médico del Barça. Después de una resonancia magnética, su diagnóstico coincidió con el del  Dr. Fornos, inflamación de la grasa de Hoffa, pero que no era partidario de  las ondas de choque, porque  me provocaban más daño, en mi lesión, que beneficio. Propuso hacerme infiltraciones de cortisona, dos en cada rodilla, que disminuyó  mucho la inflamación y tuve mejoría durante un cierto tiempo... pero de nuevo el dolor hizo acto de presencia.

 

Desquiciada y con la moral por los suelos dirigí mis pasos hacia las terapias alternativas, la acupuntura, tres sesiones y el dolor se iba intensificando. Tras una conversación con un entrenador de atletismo que había tenido atletas con síntomas similares, me recomendó la visita a un podólogo para que me hiciera un estudio biomecánico de la marcha. La primera visita fue totalmente desalentadora ya que su propuesta fue que dejara de correr y me dedicara a la práctica de otros deportes con menor impacto. El cabreo fue mayúsculo pero aun así  seguí sus indicaciones....  unas plantillas para corregir mi centro de gravedad, que según él, estaba desequilibrado, y que lo mejorarían. 

Así que harta de todo, cogí las plantillas, y olvidándome de todas las indicaciones recibidas, por mi cuenta fui corriendo progresivamente empezando con 5 minutos la primera semana, 10 minutos la segunda, y así sucesivamente hasta poder correr 1 hora, con molestias pero soportable.

Actualmente, si hago mucho esfuerzo, se me cargan y debo parar unos cuantos días, pero luego me recupero y vuelvo a las andadas. Si dejo de correr durante un tiempo, también lo noto. Y sobre todo si hago una carrera larga o con el terreno irregular, las molestias continúan... pero hay que convivir con ello."

La inflamació de la grassa de Hoffa o "Hoffitis" és una lesió que,  actualment ha estat en el punt de mira de la premsa esportiva, ja que el tenista Rafa Nadal ha estat 7 mesos fora de la competició després d'una llarguísima recuperació produïda per una inflamació de la grasa de Hoffa.

 

 

La grasa de Hoffa es localitza sota el tendó rotulià del genoll, en la part inferior de la ròtula. La inflamació d'aquesta zona es produeix principalment en joves esportistes conjuntament amb síndrome femoro-patel·lar o tendinopatia rotuliana.

 

 

Aquesta relació de la "hoffitis" amb un tendó rotulià que treballa molt, crea molta tensió, s'inflama i a vegades es lesiona, fent de la recuperació una tortura pels esportistes.

 

 

 

Penseu que Rafa Nadal té accès als tractaments més avançats i un personal més que qualificat que està amb ell permamentment treballant en la seva recuperació. El  tractament amb factors de creixement l'han ajudat significativament a reduir aquesta inflamació. Tot i així li ha costat moltíssim superar la lesió, però el més important que ha pogut tornar a les pistes... Esperem que la Eli acabi també amb aquest calvari, i la veiem aviat donant guerra a les curses. Té molt mèrit el que està fent. Continua així i ho superaràs!!!